«La finestra s'obre de sobte. La llum de la lluna plena il·lumina la cortina de seda que tremola amb la brisa. La resta de l'estada està sumida en la foscor. L'ombra del monstre puja les escales. Ella, al llit, tremola. Es desfà del seu germà i va a per ella, qui comença a córrer. Ell es mou a trompades, però ella té por. Ensopega i cau al terra, de fons veiem com ell s'acosta.»

Malgrat estar envoltats d'imatges, quan ens deixen sols davant d'elles, sense cap paraula que ens agafi de la mà, ens desconcertem. Especialment si aquestes imatges són silencioses, fosques, desfigurades; imatges diferents a les quals ens tenen acostumats (explosions de color, missatges evidents i simples, formes recognoscibles); imatges misterioses... Ens desconcertem i sentim una estranyesa característica, aquella que produeix el misteri. El misteri com a recurs visual.

Un recurs del que se serveix, conscient i inconscientment, el fotògraf Alexandre Ayxendri. Això s'intueix fent una passejada pel seu web, un lloc pensat al mil·límetre, sobri, sense parenceries. Un lloc purament visual. Misteriós. El misteri comença al moment en què ningú ens explica quan es van disparar aquestes imatges, on, com, ni per què. Ni tan sols podem veure la cara de qui ho va fer! Són trets de bales que se'ns acosten sense saber d'on provenen ni amb quina intenció. Haurem d'acceptar la confusió. Viatjar per aquestes imatges amb el nostre instint i el nostre bagatge com a únics instruments de navegació. Interpretem tal com vulguem, perquè aquesta és la llibertat que l'autor ens ofereix.

Murmuris, frases inacabades, sensacions perdudes. Fotografies, algunes gairebé fotogrames, volàtils, que desconcerten i fascinen, que distorsionen el temps i l'espai. Fragments d'un trencaclosques introspectiu d'abstracta intimitat que encripten la narració. Què millor Pedra de Rosetta que les referències cinematogràfiques per començar a muntar les peces: les ombres, els contrastos tonals i la il·luminació onírica juntament amb les imatges desdibuixades no representen una realitat formalment sencera i òbvia, sinó que transmeten emocions, tal com succeeix en l'expressionisme alemany. Trobem els mateixos plànols perduts que utilitza el cinema de terror clàssic, amb la preeminència del fora de camp de les pel·lícules de sèrie B i el joc amb el simbòlic i suggeridor pot portar-nos a Hitchcock.

El particular ús del blanc i negre ens trasllada a les pel·lícules antigues, al cinema mut; fins i tot el soroll visual en algunes de les fotografies (gra, textures, pols, rasgaduras, moviment) recorda el característic brunzit del projector. Més enllà del cinema, aquest univers inquietant, misteriós, atemporal, fantasmagòric, ambigu, s'alimenta de la cultura visual en general i d'aquesta tan reproduïda necessitat de plasmar el pas del temps, la memòria d'unes presències vetllades. Records íntims que desapareixen, fonent-se en la foscor. L'eterna poètica de la mort.

El treball d'Alexandre Ayxendri és una mescla entre llenguatge i instint. Imatges configurades i col·leccionades a partir de fascinacions, nodrides d'homenatges. Convertides en residus de la memòria. El misteri com a principi i fi.